La inquietud lingüística comença a la caixa d’un supermercat de Palafrugell, Catalunya – una de les disset comunitats autònomes d’Espanya. Empenyo un carro ben ple quan m’arriba el torn de posar les meves compres sobre la cinta transportadora. Al meu davant, una maruja (el prototip de mestressa de casa espanyola) amb uns cabells rossos destenyits explica en un castellà amb accent andalús que el seu fill Kiko no vol anar a l’escola. S’estima més la bici i els amics. La caixera, una jove morena amb uns grans ulls negres, adolescent ella mateixa, tot passant el codi barra li respon en un castellà arrodonit, diguem, en un castellà amb accent català, que no es preocupi, no voler anar a l’escola és un vici del qual un es cura en fer-se gran, quan ja és massa tard.
Finalment, em toca a mi, les meves compres estan ben col·locades sobre la cinta :
– Jo mateixa poso les coses dins la bossa – dic.
Amb els seus ulls foscos se’m queda mirant durant l’espai d’alguns segons:
– ¡No se preocupe, señora – em diu amb el seu castellà amb accent català – lo hago yo!
« ¡Mecachis, collons, la mare que et va parir! », em dic mentalment. Per què no tinc dret al català, jo, que el parlo amb fluïdesa? Quin és l’element que ha fet que passéssim d’un comentari en català a una resposta en castellà? El meu físic? Jo podria ser afro, asiàtica o berber, però tinc l’aspecte d’una WASP europea i el meu tipus ètnic sovint em fa passar per alemanya o anglesa. Però «collons!», per què aquestes consideracions ètniques quan parlem de qüestions lingüístiques? No comparteixen ètnic i lingüístic només la “ic” final? La ètnia té més importància que la llengua, o és al revés?
Tornem al supermercat: la caixera morena passa conscienciosament els codis de barra de les meves compres per davant de l’infraroig mentre que, en silenci, jo reorganitzo les meves compres sobre la cinta transportadora – productes frescos amb productes frescos, ampolles amb ampolles. I si intentés un «assalt»? – «Mans enlaire, que ningú es mogui, això és un robatori lingüístic! Obri la caixa de les paraules…» – però els assalts lingüístics no es fan amb un Colt. Continuo parlant en català mentre la meva caixera catalana se m’ha «dirigit» amablement en castellà? « Por algo serà » (Hi ha d’haver una bona raó per a que em parli en castellà!). Dec ser ridícula quan parlo en català! La meva confiança es fa miques però insisteixo :
– Llavors fem-ho totes dues! – es tracta de ficar els productes dins les bosses.
– ¡Como quiera, señora!
Oh, la tossuda! M’enfado interiorment amb la moreneta per no convidar-me a la seva llengua, per mantenir-la gelosament tancada com la seva caixa registradora, amb tota la seva història i tota la seva cultura, i per deixar-me a la porta amb la mà estesa. «Parleu-me en català, si us plau! Em faria tant de bé entrar dins de l’espai català » Quin patiment!
En acabat, amb les bosses penjant dels meus braços, carregada com un burro – català? – surto del supermercat tot llençant-li un:
– Adéu i gràcies!
Avui no he viscut cap victòria lingüística, però tampoc no he patit cap derrota. Els idiomes són intercanviables com els papers que ens fan representar. Proporcionen informació sobre nosaltres a la nostra esquena: si el nostre físic informa sobre el nostre origen ètnic – i sent el físic el primer llenguatge, que no se’ns digui que mentalment cal « deixar de costat » aquest llenguatge amb el pretext de que no és « políticament correcte » ja que clarament ens diferencia – la llengua que parlem, la seva correcció, la seva entonació, informa sobre el nostre origen i sobre la nostra educació.
Al supermercat, la caixera també hauria pogut contestar-me en castellà, perquè el castellà és la seva llengua materna. I parlar-li jo en català? La lengua del Imperio – català? I donar-li una lliçó, de passada – fer-li sentir que hauria de parlar en català? Però què hi voleu, la «Paca», la mare del Kiko, la mestressa de casa que em precedia a la caixa, va arribar a Catalunya molt jove, molt abans del 1975 i la seva ciutat de naixement, Tabernas, a Andalusia, i la seva ciutat de residència, Palafrugell, a Catalunya, on ha creat la seva llar i fet la seva vida – el seu marit, com ella, és de Tabernas, un desert, en el sentit literal del terme, on Sergio Leone hi va rodar « Hi havia una vegada a Amèrica» – es troben al mateix país, Espanya. Parlar-li en català? – ella parla català, certament, però això no li resulta gaire natural. Com diu la meva amiga Rosa, andalusa nascuda a Barcelona, nivell «C» de llengua catalana – és funcionària –, « quan parlo en català, tinc la impressió de ser algú altre». Parlar-li en català, doncs? Impossible! A mi també m’afecta el vici català del bilingüisme que consisteix en adaptar-se abans de res a la llengua dels altres – el castellà – per no xocar, per no ferir, per no fer sentir a l’altre… fer-li sentir què, exactament? Que no va néixer aquí, que els seus pares mai li han parlat en català a casa, que aquí no es troba a casa seva, sinó a una terra d’acollida – i certament ben acollits – i que això no es cura – excepte procreant catalans, és a dir, nens per als quals la llengua parlada a casa seria el català, cosa difícil quan el papa i la mama vénen de Tabernas i encara més difícil quan vénen de Barnaoul (Siberia) o Tànger – reafirmant així el català com la llengua d’una elit que l’ha tinguda com a llengua materna. Es calcula que a Catalunya un habitant de cada deu és resident estranger. Com es pot veure, la problemàtica supera àmpliament el cas de la «Paca», la meva congènere de la caixa, catalana d’orígen andalús, per a la qual una de les tres llèngües oficials a Catalunya, el castellà, és la seva llengua materna – la tercera llengua oficial a Catalunya és l’aranès, llengua occitana molt similar al català, parlada a la Vall d’Aran per poc més de 5.000 persones. La problemàtica afecta ara a aquest català de cada deu que fa la seva vida a Catalunya i que té com a llengua materna el castellà, el rus o l’àrab. Ell és el futur català.
Pel que fa al «Kiko», el mal alumne de Palafrugell, podem apostar que només conservarà del catalanisme el seu aspecte regional – ell viu a Catalunya. Si no es casa amb una catalana «d’origen» transmetrà la llengua de l’«Imperio» – aquesta vegada el castellà – als seus fills. El català après a l’escola pública – on les classes s’imparteixen principalment en català, l’ensenyament del castellà no representa més que dues o tres hores a la setmana – li servirà com a molt per trobar una feina dins de l’administració, on els funcionaris han de disposar del nivell «C» de català. Però la llengua en la que se sentirà ell mateix és el castellà.
*
* *
Com estendre la llengua catalana en una regió que és Espanya i Catalunya al mateix temps? Una regió on una bona part dels seus habitants són originaris d’altres regions d’Espanya i només parlen el castellà – però on, al contrari, l’ús exclusiu del català només es dóna en algunes parts del territori. Una regió amb una enorme afluència de sudamericans que arriben sense cap ambició lingüística perquè ja parlen una de les tres llèngües oficials. I després hi ha els estrangers « de veritat », els que no són ni catalans, ni espanyols, ni tan sols comunitaris, i es troben atrapats entre dos focs: d’una banda, el castellà, llengua internacional que és la llengua materna del voltant de 400 milions de persones – igualada amb l’anglès –, i de l’altra, el català, llengua materna del voltant de 10 milions de persones a tot el món, de les quals 7,5 milions es troben a Catalunya. La « torsió » es repeteix: d’entrada es triarà la llengua materna, després la llengua internacional local – el castellà – y finalment, ja que cal, i només si el nen va a l’escola pública catalana, el català.
Recordem que la dictadura de Franco (1939–1975) va vexar particularment, als seus inicis, la llengua catalana. Després de la batalla de l’Ebre i de la rendició de Barcelona a principis de 1939, l’estatut d’autonomia de Catalunya en vigor durant la Segona República (1931–1939) va ser abolit i la llengua catalana desterrada del parlament català. Als cartells s’hi podia llegir: «Si ets espanyol, parla espanyol», o el famós « Prohibit escopir i parlar en català», que es coneix en la seva versió bretona i que recorda l’espantós « Prohibits els gossos i els negres». Tot i això, a partir de l’any 1943 es va autoritzar publicar obres en català, però – subtil subterfugi – amb la prohibició de seguir les normes d’ortografia de Pompeu Fabra que, amb la seva « Gramàtica de la llengua catalana », del 1912, havia unificat l’ortografia catalana.
Quaranta anys més tard, a la constitució espanyola de 1978 no falten els matissos a l’article 3, que fa referència a les llengües. S’hi introdueix la noció de pluralitat de les llengües al parlar de «les llèngües espanyoles ». Diu « castellà » i no « espanyol » quan parla de la llengua oficial de l’Estat espanyol. Es defineix la diversitat lingüística espanyola com un « patrimoni cultural ». S’hi declara, literalment : « El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols ténen el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la. Les altres llengües espanyoles són igualment oficials en les diferents Comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte d’una protecció i d’un respecte particulars. »
*
* *
El 10 de juliol de 2010, dia de la manifestació per l’ Estatut, em trobava a Barcelona, alguns dies després de la victòria de Nadal a Rolland Garros i el dia abans de la victòria de la selecció espanyola al mundial de futbol. En una Barcelona estival les façanes de la qual mostraven aquí i allà la bandera groga «ratllada» de vermell, més d’un milió de catalans desfilaven pacíficament per exigir per part del govern central una mica més de respecte per la seva història.
El culpable? La paraula « nació », inclosa al preàmbul de «l’Estatut » – l’Estatut d’autonomia de Catalunya, la llei que regeix l’organització institucional de la regió catalana. Redactat el 1932, va ser abolit durant la dictadura de Franco, reescrit el 1979, modificat el 2006 i «polit» el juny de 2010. La paraula «nació» va ser considerada «amenaçadora» pels jutges del tribunal constitucional (TC) (nivell nacional), que van creure convenient recalcar que en cap cas una regió podia pretendre ser una nació – invalidant 14 articles i reinterpretant altres 27. Nació. Nacionalisme. Independència. La barreja es fa ràpid. Com l’alumne acusat de voler ocupar la cadira del profe, Catalunya es va veure severament represa per culpa d’aquesta frase culpable. El magistrat català Eugeni Gay, a «El Periódico» del 10 de juliol de 2010, considera que els jutges del TC van fer gala d’estretesa de mires interpretant strictu-sensu la paraula nació. Quan l’Estatut escriu la paraula nació, això significa que Catalunya, indissociable de la història de la llengua catalana, es troba en un punt de maduresa històrica en el que pot ser considerada una « nació » – però no nació en el sentit dels poders que li serien conferits, doncs la inclusió de la paraula «nació» en cap moment posava en qüestió el seu vincle amb el poder central.
Així, « som una nació », la frase que es podia llegir a la pancarta que encapçalava la manifestació del 10 de juliol de 2010, a l’inici del Passeig de Gràcia, es convertia en l’afirmació identitària tranquil·la d’un poble que pretén, tot i sabent-se tècnicament vinculat al poder central, expressar amb paraules la suma de la seva història política i cultural.
Avui s’està molt lluny de una afirmació tranquil·la. La senyera independentista – fons groc creuat per quatre barres vermelles amb, sobre l’amplada, un triangle blau i un estel vermell, de nom “l’estellada” – ondeja sobre tot el territori català. S’han creuat les etapes de desconnexió del poder central i els reforços policials “espanyols” han demostrat les seves capacitats en cas d’insubmissió. Els anti independentistes catalans no els han consultat i mes de un català d’origen “espanyol” s’ha sentit cantar el “cara al sol” (himne franquista) – la fractura lingüística s’ha tenyit de fractura ideològica.
*
* *
En el conjunt de les comunitats autònomes espanyoles els catalans no són terroristes sinó bons alumnes: representen el 15% de la població espanyola i el 20% del P.I.B. De manera que és en el context de ser severa i publicament posats al seu lloc per un pecat d’orgull que no havien comés, que cal comprendre la manifestació multitudinària i pacifista dels catalans la vetlla de la victòria espanyola al mundial de futbol el 10 de juliol de 2010 – selecció espanyola en la que, com podia escoltar-se aquell dia aquí i allà, hi havia cinc jugadors del « barça », per posar només un exemple. La història demostra que un estat que perd la consideració per cap de les seves parts ho té tot a perdre.
Més endavant, el 28 de juliol de 2010, l’afirmació d’aquesta «especificitat» es va expressar amb l’abolició de l’article 6 de la llei de protecció animal que tolerava les curses de braus, abans de prohibir completament les curses de braus a Catalunya el 2012. Catalunya va ser la segona de les 17 comunitats autònomes espanyoles en prohibir la tauromàquia, després de la comunitat de Canàries, el 1991.
A Barcelona, la tradició de les curses de braus existeix des de sempre. Compta amb una plaça de toros, « La Monumental », de 20.000 localitats, reconeixible pels seus torrellons arrodonits de ceràmica blava, construïda l’any 1914; « Las Arenas », a la plaça d’Espanya, va veure la seva darrera cursa de braus el 1977 i se ha convertit en un centre comercial – un més! La tercera, « El Torín », al barri de la Barceloneta, fou tancada l’any 1923 i enderrocada el 1944.
Signe dels temps, a Barcelona, els propietaris catalans de places de toros fa molt que s’havien posat en contacte amb la municipalitat per demanar la reconversió de la seves places. La llei no fa més que ratificar un moviment previsible i previst. Catalunya, abolint l’article de la llei, fa una tria, defineix una ideologia, diu no a aquesta « passió espanyola » que no reconeix com a seva.
Catalunya fa molt de temps que es dirigeix vers la renúncia a les curses de braus: en els temps en el que el toro d’Osborne – el famós perfil negre de toro « bravo », sense signatura (doncs ell mateix és el logotip d’una marca de conyac) – es posava sobre els turons de les autopistes d’Espanya – se n’hi compten 89, a Espanya –, Catalunya va triar posar en valor el burro, i no aquest toro amb el qual no es reconeixia. L’únic toro d’Osborne sobre territori català, a El Bruc, va ser, el 1998 i el 2007, fredament abatut – i de seguida redreçat!
El fet – humiliant – es que el tribunal constitucional – sempre ell !-; ha suprimit la prohibició de les curses de braus a Catalunya argumentant, pot regular les festes taurines, i no prohibir-les – foren efectivament declarades patrimoni cultural al 2013.
*
* *
Tornem al meu supermercat i a la meva caixera. Sóc injusta en acusar a la caixera catalana de no voler compartir la seva llengua amb mi. Els catalans reconeixen que passen del català al castellà sense adonar-se’n. La veritat és que no es podria comprendre el fenòmen de les llèngües sense reconèixer-ne el fort component afectiu. Així, en les parelles multilingües, si els dos components de la parella no ténen la mateixa llengua materna, la llengua vehicular de la parella s’ imposarà per ella mateixa, sent precisament el criteri que la imposarà que s’haurà imposat tota sola. Les llèngües són així de tossudes, viuen millor en certs llocs amb certes persones.
La part afectiva de la llengua fa que d’entrada, i per molts, resulti incongrüent parlar-me en català, ja que tots els indicadors vénen a assenyalar que sóc una estrangera. I a l’estranger, per respecte, se li parla en castellà. Llavors, en lloc de rendir-me i fer marxa enrere, si estic segura de que la llengua materna del meu interlocutor és el català, dic: « Parla’m en català, si et plau! » I el que percebo, en aquest moment, allà, amb aquests catalans que es mouen tan fàcilment entre la seva llengua materna i la llengua de l’Imperi, és una sorpresa tenyida d’alegria. Els catalans, d’això se’n pot estar segur, se n’alegren de poder compartir la seva llengua, fundadora d’identitat, i no és sense emoció que recentment vaig escoltar a la ràdio a un treballador agrícola de la regió de Girona expressant-se en perfecte català. L’home tenia un fort accent africà. Vivia a Catalunya i havia adoptat la seva llengua – acabava d’integrar-se a la Nació Catalana.
Thérèse Fournier.
Paris.
Thérèse Fournier es escriptora.
El 2017 va publicar “Nador”, tercera novela de su trilogia arabe.
http://theresefournier.fr